La reflexió d’aquesta setmana tindrà la seva partida amb una frase del fundador del budisme. Aquest va afirmar que “el dolor és inevitable, i que el patiment és opcional”

En el nostre imaginari idealitzem un món lliure de maldat, sense malalties ni dolor i, sent que això és avui una quimera, ens enfrontem a un dels dilemes humans més escoltats en aquestes situacions: “com justificar o explicar Déu enmig d’aquesta realitat plena de patiment”

El teòleg alemany Jürgen Moltmann va dir «És en el sofriment que s’aixeca la pregunta fonamental de la humanitat sobre Déu.”

Deixa Déu de ser bo quan enfrontem aflicció? O solament ho és quan tot està al nostre favor?

Crec que, com a humanitat, hauríem de fer un exercici d’humilitat i d’honradesa reconeixent que “Tot el mal que ara existeix es pot explicar per mitjà de les decisions errònies que han estat preses per criatures morals lliures”.

Si la supèrbia no ens embruta la vista ni l’enteniment i reconeixem la nostra responsabilitat en la situació mundial actual, pel que fa a moral, ètica, ecologia, respecte, estimació, honestedat, canvi climàtic, perdó, gratitud, sinceritat, etc, etc, no podríem culpabilitzar Déu del que ens està passant. Podríem fins i tot acceptar que Déu permet el mal per a un bé major.

No és aquesta la raó per la qual va ser necessària la mort de Crist? Des d’un punt de vista, la seva mort va ser una cruel tragèdia. No obstant, des de la perspectiva dels propòsits divins, va ser un gran triomf de la gràcia de Déu! Un dany que obre la porta a un bé superior.

Cert que ens agradaria tenir respostes a tot, però si poguéssim comprendre totes les accions de Déu, llavors tindríem un Déu molt petit, o seríem tan grans com Ell. Crec que és fins i tot bo que la nostra ment generi preguntes! Però les respostes sovint són més senzilles del que semblen.

L’explicació de la maldat en el món sempre serà el pecat. Però no sempre podem destriar amb exactitud la raó del sofriment i el dolor que ens ve. És precisament per l’existència del mal que entenem millor la gràcia de Déu.

En aquest context té especial brillantor la frase del meu admirat C.S. Lewis “Déu ens murmura en el plaer, ens parla en la consciència i ens crida en el dolor: aquest és el seu megàfon per a despertar un món sord.”

Així que, davant el patiment que castiga el nostre món, sembla que seria millor, en lloc de preguntar-nos “Per què?”, pensar en “Per què no?” o en per a què?

Però encara ens queda un tràngol més proper que hem de donar solució nosaltres, i enfrontar el problema més enllà del plànol teòric. Hem d’actuar per a ajudar al necessitat, al qui pateix en aquest món de maldat. A fi de comptes, de què serveixen les nostres intel·ligents respostes per les persones que estan sofrint si no fem alguna cosa per elles?.

I això si que depèn de nosaltres i no podem responsabilitzar Déu.

Categorías: Entrades

0 comentarios

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *