Els terapeutes actuals qualifiques el perdó com un dels processos guaridors més rellevants pel restabliment del nostre equilibri emocional, social y psíquic, malmès per una ferida produïda per un agressor extern.
Perquè ara, i no un clàssic de manual dins els tractats de psicologia més utilitzats? Doncs jo m’arriscaré avui, afirmant que aquest menyspreu històric, amb el que la ciència ha tractat el perdó, es degut al seu substrat religiós que alguns especialistes, potser més del compte, han estigmatitzat la seva pràctica pel simple fet del seu origen. És com si rebutgéssim la importància i existència de la gravetat terrestre, pel fet que Newton era un fervent creient cristià.
Doncs no. El perdó, igual que altres accions proactives que estan recomanades a la Bíblia, encara que daten de més de 2.000 anys, son plenament vigents al segle XXI. I una d’elles és la que m’estic referint en aquesta curta ressenya que es troba recollida en el revolucionari Sermó de la Muntanya, i dic revolucionari perquè, a criteri de molts teòlegs i crítics va significar, per la època en que es va escriure, el discurs més subversiu que mai ha estat dictat.
Però en concret, el perdó te una doble vesant, ja que afecta i capacita per sanar tant l’agressor con l’agredit. Contra l’agressor perquè li assegura la fi de la cerca de venjança, i contra l’agredit, perquè mai l’impedirà seguir amb la cerca de la justícia, si bé aquesta justícia no serà feta de la ma de qui ha patit l’atac.
C.S. Lewis ens deixa aquest pensament: “Tothom diu que el perdó és una pràctica fantàstica, fins que tenen quelcom que perdonar”. M’identifico molt amb aquest pensament, perquè cada cop m’és més difícil perdonar algunes actuacions de certs polítics; la injustícia dels que haurien de representar-la; les persones que fan de la delinqüència la seva forma de vida; aquells que trenquen sense pietat la innocència dels infants; els abusadors que no respecten la major debilitat del seu proïsme; els fonamentalismes exacerbats que en nom de Déu fan inqualificables barbaritats, i un llarg etc. Però quan miro el perdó de cara i el veig com la culminació de l’amor que el Déu del cristianisme ens va donar, entenc que “ser cristià significa perdonar lo imperdonable, perquè Déu t’ha perdonat a tu allò que és imperdonable”.
Perquè, fent això, practicant el perdó, portes salut a la teva vida i pots fer del teu entorn i, per extensió del món, un lloc millor. No ens deixem endur per la creença que el perdó és només per gent dèbil, mental i físicament, i practiquem aquest hàbit saludable que avui en dia fins i tot és lloat per la comunitat científica.
Us deixo amb un pensament d’en Benjamin Franklin: De tot el que et puguin fer, escriu les ofenses damunt la pols, però las bones paraules escriu-les en la pedra.
