Reflexionant sobre la felicitat
El meu admirat CS Lewis va dir: “Déu no pot donar-nos la pau i la felicitat sense Ell; simplement no és possible”.
“La felicitat consisteix en ser lliure, és a dir, no lligar-se al desig de posseir bens”. Aquesta frase va ser original del filòsof grec de l’escola estoica Epictet.
L’existencialista Jean Paul Sartre va afirmar: “Felicitat no consisteix en fer el que t’agrada, sinó en agradar-te el que fas”.
Són només tres formes d’entendre la felicitat, dels centenars d’opinions que podríem copsar sobre aquest mateix concepte.
Si la felicitat és tangible, Aristòtil tenia raó quan deia que “la felicitat era el màxim bé de la vida”. Si només és un sentiment, es tracta d’un caprici que de vegades es deixa sentir, i de vegades és com un peix en llibertat que per molt que intentem agafar-lo, se’ns resisteix.
No es tracta de decantar-se per cap opció en concret, ja que possiblement sigui una combinació d’opinions, tendències i postures personals les que ens ajudaran a fixar un criteri que, si bé no ens garantirà la veritat absoluta, ens aproparà molt al que pot conformar el nostre canon de “La Felicitat”, el que ens farà personal i propi un concepte tan debatut i canviant segons el temps en el que vivim i l’edat de cadascú.
Hi ha dos dites jueves relacionades, recollides al llibre dels Proverbis de la Bíblia. La primera declara “L’home tortuós no trobarà la felicitat”. La segona ens condueix a l’antítesi de l’anterior, dient “Les persones íntegres tindran la felicitat com a herència”. Escrites el segle XX abans de l’era cristiana, semblen lliçons a la societat del segle XXI, més ocupada en els diners i el poder, que en el benestar i l’amor al proïsme.
No vull caure en la pedanteria d’aportar la meva opinió com a veritat inqüestionable, així que deixo aquesta reflexió amb una pregunta: és possible viure la felicitat sense estimar…?